París Brest París

(Crònica de l'Anna Ramírez)

Tot estava preparat, bicicleta, menjar, material, la meva assistència ( furgoneta i conductora), només quedava jo, estava preparada psicològicament i havia entrenat molt però dos dies abans de prendre la sortida em va atacar un grip de panxa que no em deixava menjar res...
Poc a poc i forçant la màquina l'últim dia vaig decidir participar a la Paris Brest Paris, havia gastat massa temps, diners i esforços per participar-hi i ni la febre podia fer que no sortís a la més  famosa Randoneur de 1200km del mon.
 
Dia 21 d'agost, 16:30, es donen diferents sortides durant el dia 21 i 22, jo em preparo per prendre la sortida a partir de les 18:00 hores, roba d'abric per la nit, reflectors, llums davant i darrera, la bossa darrera el sillín amb infinitat de coses per si tenia algun imprevist, menjar...només quedava fer cua ja que més de 4000 persones prenien la sortida en tandes de 400 i clar, tocava esperar el meu torn.
 
Finalment a les 19:20 prenc la sortida, algunes persones anaven molt nervioses, d'altres agafaven un ritme més tranquil, jo vaig intentar ajuntar-me amb gent que anés a un ritme còmode per a mi.
 
La primera nit passa ràpida, bona temperatura i només cap a les 4:00 de la matinada passo un mal moment de son, però gracies a la companyia d'un noi anomenat Jurgen em refaig.
Un cop veus sortir els primers raigs de sol penses per dins, estic salvada...amb la llum del dia sempre et trobes mes bé i el cos fa un canvi que et permet seguir pedalant durant tot el dia.
 
Per tota la carretera es podien veure grups de ciclistes i ciclistes solitaris, miressis on miressis hi havia ciclistes pedalant en el mateix sentit.
 
24hores sobre la bicicleta després: cap a les sis de la tarda del dia 22 ja portava gairebé 500 km pedalats i un bon grapat de controls passats on s'ha de timbrar una carta de ruta per tal de comprovar que has passat per allà.
El terreny era ple de repetxons, sense cap dificultat muntanyosa important, només havia punxat un cop i havia trencat el cable del canvi però tot això ho vaig poder arreglar i seguir.
Moltes estones anava sola, la gent ja no anava tant junta i cada cop més cada un decidia anar al seu ritme sense companyia de ningú.
 
Abans de Brest tocava una parada tècnica, aprofitant un punt de control fixat per la organització, la meva assistència, l'Alba, va plantar la furgoneta per tal que jo pogués dormir una mica, vaig menjar pasta i em vaig posar a dormir 2hores.
 
Al despertar havia canviat el temps, així que vaig agafar la roba de pluja i vam canviar les piles dels llums ja que m'esperava una nit d'aigua i boira de camí a Brest i de tornada.
 
Un cop ets a Brest et sents orgullosa d'haver arribat però també sents una mica de neguit ja que et toca tornar per on has vingut, i saps que el camí és molt llarg.
 
Tot hi passar tota la nit amb pluja, com que no feia fred aconsegueixo passar-la, en els moments de son en que pararies al voral i et posaries a dormir (tal hi com molts fan), em venia una cançó al cap que cantant-la amb veu alta m'ajudava a no adormir-me, era Cadillac solitario de Loquillo y los Trogloditas, no sé per què, però em va venir aquesta cançó i com que gran part del recorregut el vaig fer sola no tenia cap problema en cantar a veu alta, ningú em sentia...
 
Passa la nit i comença un nou dia, cada cop costa més pedalar però a cada poble, de nit i de dia hi ha gent que t'anima i t'ofereix aigua, cafè i menjar així que estas obligada a continuar.
 
Per fi veig el final, queden menys de 300 km i durant la tercera nit decideixo parar a dormir 2 hores més.
Un cop em desperto i pedalant veig la llum de l'alba, em canvia l'estat d'ànim, passes a pedalar sense pensar a mirar el paisatge, els poblets, el compta-quilòmetres i a fer tota mena de coses per distreure l'atenció del mal d'espatlles, de cames, de coll i de tot el cos que t'està torturant.
 
Per fi, 62 hores després arribo a l'últim punt de control, hi arribo amb dos homes més amb els quals no vam poder intercanviar paraula ja que el cansament fa que no tinguis esma ni per això.
 
La gent del control ens aplaudeix i entenc que ens diuen que ja estem gairebé a Paris, queden 60km, això pot ser una eternitat si no agafes un bon ritme.
 
La meva assistència em va preparar un cafetó, no m'agrada gens el cafè però me'l bec i continuo de Dreux cap a Paris, ràpidament se m'ajunta un dels dos homes que feia ja estona que anàvem junts i suposo que gràcies al cafè, comencem a pedalar cada cop més fort, de les ganes de arribar a Paris em van marxar tots els mals, ja no em feia mal el genoll, podia seure normal, l'esquena estava acceptable, així que amb poc més de dues hores arribem a Paris.
 
Pel camí em vaig trobar amb molta gent, alguns companys de brevets de Catalunya, d'altres companys del pais vasc, gent de Catalunya que ni coneixia, tota mena de bicicletes extranyes...gent més ciclista i persona i gent menys ciclista i persona, el companyerisme de la Randoneur brilla per la seva absència, molts no crec que entenguin la filosofia de les Brevets ja que es comportaven igual que a una carrera, aquesta va ser la nota negativa tot hi que ja m'ho va advertir un noi abans de començar la marxa, em va dir: El que no m'agrada és que la gent va com a les carreres i de companyerisme n'hi ha poc.
 
Dies després em sento contenta d'haver acabat però cal recordar a molta gent que aquestes marxes NO són competitives, pots parar a ajudar a la gent si té problemes, sobretot a la gent més gran ja que hi ha persones de totes les edats.
També agrair a la meva assistència tota l'ajuda, sense ella no ho hauria pogut fer en un temps de 64hores.
 
Ara penso en els alts i baixos que passa el cos durant tantes hores i dies pedalant per molt bé que mengis i crec que el saber gestionar psicològicament aquests moments és el que et fa poder fer una cosa així, a més m'he quedat amb la sensació que encara no he trobat el límit, encara hauria pogut seguir pedalant i aquesta experiència l'he d'aprofitat per a les competicions ja que mai en una competició hi patit tant com en aquesta Paris Brest Paris