El per què de fer la Transpyr '11

Quan vaig veure la paraula Transpyr a la revista Bike es va encendre una llumeta a alguna part del meu cervell que de seguida es va transformar amb una necessitat de saber de què es tractava. Fetes les averiguacions pertinents lo primer que em va venir al cap va ésser que
era hora als meus 55 anys de fer lo que havíem parlat amb el meu germà, en varies ocasions, i que el destí ens ho havia impedit. Ara tinc la mateixa edat en la que ell ens va deixar i vaig pensar de no esperar més i tirar endavant. Lo segon que va ésser telefonar al meu amic Paco de Cadaqués, i preguntar-li si ell m’hi acompanyaria. Coneixent-lo, sabia que el sí era segur, en tenia més ganes que jo de fer una travessa d’aquest tipus. Només tenia un dubte, si la fèiem per lliure anant fent etapes al nostre aire o fen-la amb una prova organitzada i que era el segon any que es feia, encara que amb totes les reserves i el respecte que en feien els 850 km. i 21.000 mts + de desnivell en 8 dies i amb controls de pas i de temps, lo que és una dificultat afegida per els problemes físics i mecànics inesperats.
Com que el record del meu germà és veure’l sempre disfrutar en mig de la gent, vaig optar per la segona opció i apuntar-me a la Transpyr-2011. Un pensament me venia al cap de tant en tant: era la por, llegint i escoltant comentaris, de no acabar-la amb èxit i no recollir el maillot de Finisher a Donòstia.
Amb en Paco vàrem posar fil a l’agulla i vàrem programar els entrenaments de llarga distancia tant en btt com en carretera per poder afrontar les llargues etapes previstes en la prova. Els dies abans de la sortida el cuc que a vegades se’ns remou per dins no parava i el respecte per lo que anàvem a començar creixia per moments.
Arribat el dia de la sortida a Roses vaig col·locar l’esquellerinc d’en Conrad a la bici, vaig posar-me la motxilla que ell va portar a la “Red-Bull time out“ i a pedalar.
Pedalar, pedalar i pedalar. Pedalar, hem pedalat molt, hem suat, patit moments durs però sempre amb ànim i alegria, amb esperit de companyerisme i amb il·lusió d’arribar a Donostia. En els moments de flaquesa crec que en Conrad pedalava per mi i cada vegada que tirava una nou amb les seves cendres era com prendre la millor barreta energètica, me donava forces per acabar l’etapa. Hem passat per llocs que no es poden descriure amb paraules, i amb en Paco els hem disfrutat doncs quan veiem que anàvem bé de temps per passar els controls ens paràvem i gaudíem de lo que els Pirineus ens oferien: bellesa, grandesa, duresa, pau, tranquil·litat , silenci, per què encara que érem prop de 200 participants passàvem moltes estones pedalant amb completa soledat.
Al meu germà li agradava ser a per tot i és per això que he procurat que el seu record hi sigui des del Canigó fins a Donostia, passant per Camprodon, la Molina, la Guardia d’Ares, Bonansa, Penya Montañesa, Port de Larrau, Ansó, Selva de Irati, Pasajes de San Juan……. En fi que els Pirineus són des d'ara la seva atalaia des d’on ens espia totes les sortides que fem.
Les sensacions que he viscut fent aquesta travessa han sigut moltes passant de sobte del cansament a l’eufòria, de la tristesa a l’alegria i al inrevés però sempre tornant a la realitat de que hem de mirar l’endemà i no podem tancar-nos en el passat. Aquests dies han suposat per mi un acte d’agraïment a la vida, que ha estat bena volent amb mi i he pogut gaudir d’una experiència fantàstica, acompanyat amb l’esperit per el meu germà i físicament per el millor company que podia escollir, en Paco i que aprofito per agrair-li ja que sense la seva experiència, paciència i el seu tarannà no hagués estat possible. Gràcies company.
Vull agrair també a tots els que varen animar-me i que confiaven en que arribaria a Donostia.

Conrad allà on siguis pensa que tu també has fet la Transpyr i l´has fet amb el teu germà que et recordarà sempre com el millor germà que es pot tenir.

SANTI 28-07-11